A tot arreu: al banc, al supermercat, al metro, a les discoteques, als ferrocarrils. I per si fos poc, en el cas de Barcelona, al carrer! Totes en favor de la seguretat, diuen. La seguretat de la ciutadania en mans de càmeres de vigilància?. Ara bé, doneu un cop d'ull a aquest esperpèntic cas: "Els veïns del carrer Plegamans de Barcelona mantindran les càmeres falses i no pensen pagar la multa". És a dir, un grup de veïns d'aquest carrer del barri del Born de Barcelona van instal·lar tres càmeres falses, al preu de deu euros cadascuna, per intentar foragitar prostitutes, el tràfic de drogues i els robatoris. Segons el president de la comunitat de veïns d'un edifici d'aquest carrer, el conjunt d'activitats es van reduir un 90%. En tot cas, l'Ajuntament va decidir que la instal·lació d'aquestes tres càmeres infringien l'ordenança del paisatge urbà i els va posar una multa de 6.000 euros. Els veïns es neguen a pagar tal xifra.
La batalla de la nostra era, l'era de la imatge, entre la privacitat i la seguretat. Perforar la privacitat a canvi de l'assegurança de seguretat. Al carrer Plegamans, l'imaginació dels veïns a canvi de seguretat. Quina millor opció, on no s'irromp en la privacitat de ningú, per a tal objectiu. El veïnat, davant la inoperància del consistori per apaivagar tal situació, es veuen obligats a actuar autònomament i autogestionant-se les despeses. L'Ajuntament, en una mostra incipient d'afany recaptatori, els implanta una multa xifrada amb una quantitat desorbitada. Crec que despreciar la iniciativa ciutadana d'aquesta manera no és la solució per afrontar problemes d'aquestes característiques. Però bé, això em serveix d'exemple per fer visible que, d'alguna manera o altra, les càmeres de videovigilància tenen una eficàcia provada. Malgrat això, l'eficàcia en aquest carrerconcret no justifica la quantitat ingent de càmeres que inunden els carrers i places de les grans ciutats. És més, a Londres, segons va anunciar la BBC, només una de cada mil càmeres instal·lades a la capitat britànica és útil per a la resolució de conflictes. D'altra banda, però, s'hauria de veure l'efecte de persuasió d'aquests ulls electrònics, és a dir, la quantitat de conflictes que han evitat. El camí, crec, que està en l'aurea mediocritas, és a dir, cerca el terme mig que ningú se senti observat i controlat, però sense desmerèixer la seguretat.
Una altre tema és l'ús que se'n poden fer de les imatges enregistrades. Hi ha qui diu qualsevol persona, amb l'ús d'aquestes càmeres, pot ser identificada en qualsevol moment. El que és el mateix, algú pot seguir els nostres passos allà on anem. Això em remet a una excepcional pel·lícula que exagera aquesta suposició. En aquest film, suposo que qualsevol es pot imaginar que estic parlant de El Show de Truman, protagonitzada per Jim Carrey i Ed Harris, entre d'altres, s'hi ven la privacitat d'una persona a canvi d'un rèdit televisiu. Qui sap si algú, amb les nostres imatges, podria arribar a construir-se en l'imaginari tal bàrbarie? De moment, els reality show han traçat el camí.
La batalla de la nostra era, l'era de la imatge, entre la privacitat i la seguretat. Perforar la privacitat a canvi de l'assegurança de seguretat. Al carrer Plegamans, l'imaginació dels veïns a canvi de seguretat. Quina millor opció, on no s'irromp en la privacitat de ningú, per a tal objectiu. El veïnat, davant la inoperància del consistori per apaivagar tal situació, es veuen obligats a actuar autònomament i autogestionant-se les despeses. L'Ajuntament, en una mostra incipient d'afany recaptatori, els implanta una multa xifrada amb una quantitat desorbitada. Crec que despreciar la iniciativa ciutadana d'aquesta manera no és la solució per afrontar problemes d'aquestes característiques. Però bé, això em serveix d'exemple per fer visible que, d'alguna manera o altra, les càmeres de videovigilància tenen una eficàcia provada. Malgrat això, l'eficàcia en aquest carrerconcret no justifica la quantitat ingent de càmeres que inunden els carrers i places de les grans ciutats. És més, a Londres, segons va anunciar la BBC, només una de cada mil càmeres instal·lades a la capitat britànica és útil per a la resolució de conflictes. D'altra banda, però, s'hauria de veure l'efecte de persuasió d'aquests ulls electrònics, és a dir, la quantitat de conflictes que han evitat. El camí, crec, que està en l'aurea mediocritas, és a dir, cerca el terme mig que ningú se senti observat i controlat, però sense desmerèixer la seguretat.
Una altre tema és l'ús que se'n poden fer de les imatges enregistrades. Hi ha qui diu qualsevol persona, amb l'ús d'aquestes càmeres, pot ser identificada en qualsevol moment. El que és el mateix, algú pot seguir els nostres passos allà on anem. Això em remet a una excepcional pel·lícula que exagera aquesta suposició. En aquest film, suposo que qualsevol es pot imaginar que estic parlant de El Show de Truman, protagonitzada per Jim Carrey i Ed Harris, entre d'altres, s'hi ven la privacitat d'una persona a canvi d'un rèdit televisiu. Qui sap si algú, amb les nostres imatges, podria arribar a construir-se en l'imaginari tal bàrbarie? De moment, els reality show han traçat el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada