dimecres, 20 de gener del 2010

¡¡¡¡Necesitamos más hackers!!!!

Con el set informático básico, son capaces de quebrar toda barrera que se les imponga. La mayoría de las veces, se juegan su propia libertad para demostrar que muchas de las tecnologías informáticas son vulnerables y que debajo de esa “debilidad” muchas veces se esconden los hilos de los que utilizan las diversas herramientas tecnológicas para fines alejados de toda ética.

parte 2 - parte 3 - parte 4 - parte 5

Vivimos en una sociedad, la occidental, que vive aletargada, anestesiada e inoperante. Nadie es capaz de enfrentarse al poder, de alzar la voz, ya que discrepar en según que estamentos es igual a sufrir presiones, engaños y como final desaparecer. No me equivoco. Al pobre hombre que intenta reivindicar alguna injusticia, tarde o temprano se ve solo, ya que normalmente “la gente no quiere problemas”.

No hay señales de revolución. Da igual que los gobiernos de medio mundo den todo el dinero necesario a los bancos para que puedan “recuperarse”. Mientras, los ciudadanos de a pie, que son –quiero pensar que la mayoría- pagan los impuestos, no gozamos de todos los derechos sociales que sin duda, podrían ser sufragados de manera más que eficiente con tal cantidad de capital disponible. Otra vergüenza es que haya 4.000.000 de parados y el gobierno, que trata de paliar el problema mediante subsidios de paro, no construya instituciones que puedan dar trabajo a los ciudadanos, además de poder mejorar aspectos básicos en todo país como mejores infraestructuras, transportes públicos, herramientas para la enseñanza escolar de TODOS los jóvenes... Muchos ciudadanos están pagando lo que otros por capricho han creado y ellos no eligieron esta situación

parte 2

Y si miramos hacia el hemisferio sur, la vergüenza es aun más escandalosa. ¿Ni un 0.7% del PIB podemos dar a sociedades que piden a gritos que les den una mano en la que poder agarrarse? ¿Qué tanto por ciento del PIB es el donado a grandes bancos y cajas de ahorro?

parte 2

Esto sólo son ínfimos detalles de toda la montaña de estiércol que rodea a la sociedad occidental. ¿Y qué hace el ciudadano? Nada. Apretar el botón del mando a distancia, con la mirada que solo alcanza hasta la batería de pixeles, olvidando los problemas consumiendo vidas televisivas falsas.

¿Para cuando una revolución? De momento, habrá que seguir esperando hasta que un día, se cree la primera chispa que encienda la llama que sirva para incinerar toda la mierda que nos rodea, que no hace otra cosa que drogar las mentes ya adormecidas. Es necesaria una revolución positiva para defender el ecosistema que nos da la posibilidad de vivir y a toda la humanidad para que viva dignamente y no tan solo unos pocos.


Seguir Leyendo..

Hackers. Els enamorats dels ordinadors

Subcultures de la xarxa

Al voltant dels ordinadors i les xarxes analògiques o digitals, es van anar configurant diverses subcultures i denominacions. Uns quants exemples són:

• Els phreakers: Experts en sistemes de telefonia i usos il•legals de la comunicació via telèfon.
• Els ciberpunks, nom que prové de la novel•la Neuromante de William Gibson, i que dins la comunitat hacker es fa servir per referir-se als mags de la criptografia.
• Els crackers: Hàbils en trencar la comunitat hacker per defensar-se contra el mal ús periodístic d’aquesta paraula.
• Els hackers: Programadors experts i entusiastes.
• Els sneackers: Hacker contractat per intentar penetrar en un sistema per provar-ne la seguretat.
• Els wizards: Persona que coneix a fons com funciona una peça complexa d’equip i pot reparar un sistema ràpidament en casos d’emergència utilitzant instruccions i tècniques totalment incomprensibles per a la resta de mortals.
• Els nerds: Persona que sobresurt en alguna àrea de la tecnologia i que és socialment inepta.
• Els bems: Persona que sobresurt en les relacions humanes i que tècnicament és un inepte.
• Els geeks: Sobregrup dins dels nerds, especialistes en equips de computació.

Un cop ja ens hem familiaritzat amb les subcultures que podem trobar a la xarxa, ens endinsarem més en el hacker. Hacker és una expressió idiomàtica anglesa que significa, entre d’altres, “persona contractada per a un treball rutinari” que es deixa l’ànima en el seu treball. Aplicat a la informàtica, es refereix a persones apassionades per aquest tema, que, amb molts esforços es dediquen a investigar, aprendre i desenvolupar sistemes informàtics i com utilitzar-los de forma innovadora.

El seu principal objectiu no és convertir-se en delinqüents sinó “lluitar contra un sistema injust”. Tenen molta curiositat i proven d’obrir tots els panys de les portes per esbrinar si estan tancades i no deixen un sistema que estan investigant fins que no han resolt tots els problemes. Sí que hi ha hackers que destrueixen fitxers i trenquen els sistemes intencionadament, però només representen un petit percentatge. La majoria passen inadvertits en els sistemes que opten per “hackejar”, ja que per a ells el més important és no deixar rastre.

Un hacker és, doncs, una persona que frueix amb l’exploració dels detalls dels sistemes programables i li interessa aprofitar-ne les possibilitats, al contrari de la majoria d’usuaris a qui només els cal aprendre l’imprescindible. Són persones amb una ideologia al darrere, que programen de forma entusiasta i, fins i tot, obsessiva, saben percebre el valor de “hackejar” i no els espanten els reptres intel•lectuals, sinó que s’hi enfronten i els superen creativament. Els hackers prefereixen ser descrits com a tal pels altres, que proclamar-se o definir-se ells mateixos d’aquesta manera. Consideren que formen part d’una mena d’elit, en què el reconeixement dels altres és un dels valors més preuats.

Podríem dir que els seus deu manaments són els següents:

• 1. Mai no destrueixis res intencionadament en l’ordinador que estàs “crackejant”; modifica només els arxius que calgui per evitar que et detectin i per assegurar que podràs accedir al sistema futur.
• 2. Mai no deixis la teva direcció, nom o telèfon real en cap sistema.
• 3. Vigila a qui passes informació, si és possible no passis res a ningú de qui no coneguis la veu, el número de telèfon i el nom real.
• 4. Mai no deixis les teves dades reals en un BBS (Bulletin Board System, o Sistema de tauler d’anuncis).
• 5. Si no coneixes el moderador del BBS, deixa-li un missatge amb una llista de gent que pugui respondre de tu.
• 6. Mai no “hackegis” en ordinadors del Govern, ja que aquest pot gastar-se fons per buscar-te mentre que les universitats i les empreses particulars no.
• 7. No utilitzis BlueBox (aparell electrònic que emet diversos tons per la línea telefònica) almenys que no tinguis un servei local o un 0610 (opció de les companyies telefòniques per abatir el cost de les comunicacions) on connectar-te; si abuses del BlueBiox et poden enxampar.
• 8. No deixis en cap BBS massa informació del sistema que estàs piratejant, digues senzillament “estic treballant en un UNIX o en un COSMOS” però no revelis a qui pertany el telèfon.
• 9. No et preocupis de preguntar, ningú no et contestarà; pensa que, si algú et respon a una pregunta, et poden enxampar a tu, al que t’ha contestat o a ambdós.
• 10. Pots passejar-te tot el que vulguis pel web, i mil coses més, però fins que no estiguis realment “hackejant” no sabràs que és.

En canvi, els crackers (crak és destruir) són persones que, orgulloses dels seus grans coneixements sobre informàtica i amb el propòsit de lluitar contra el que està prohibit, busquen molestar els altres i es dediquen a trencar les proteccions d’un sistema o a destruir sistemes molt complexos mitjançant la transmissió de virus. No defensen cap tipus d’ideologia particular.

Un moviment social

La cultura hacker té una mínima organització, vertebrada per uns pocs líders, que solen ser experts en programació i al voltant dels coneixements i les activitats dels quals s’ha creat una petita llegenda, i una munió de participants que sovint formen grups propis, amb xarxes de connexió amb altres grups a través de diversos canals de comunicació.

Tot i que el hacking és una activitat solitària, l’intercanvi d’informació és vital per poder dur a terme les seves pràctiques i tenir sensació de comunitat. Com a col•lectiu sense institucionalitzar, el moviment social és sempre un grup marginal i és criticat per no fer servir els canals i els procediments adequats. Els hackers han estat considerats sempre un grup marginal, i a més de perseguits directament pel poder sovint són qualificats de persones solitàries i mancades d’habilitats socials.

Com a moviment social, la cultura hacker proposa canvis. En particular els hackers volen modificar l’actitud del públic envers la tecnologia i creuen sobretot que la informació i el coneixement són poder.

Queda palès que la cultura hacker és contrària a l’ordre establert, i que els seus enemics, l’Estat i les grans corporacions, són els qui la volen oprimir. Aquestes dues institucions difemen i denuncien el hacking, com a forma de protesta sociopolítica, en els mitjans de comunicació. L’abast del moviment hacker i el seu àmbit d’operativitat és difícil de comptabilitzar, sobretot per la manca de rastres que deixen en els sistemes.
El hacking és un fenomen internacional i els seus membres no fan cap distinció ètnica ni de gènere. De vegades només surten a la llum quan la premsa publica que un determinat grup ha estat perseguit per la policia. La cultura hacker està fent esforços per apropar-se a la indústria corporativa s’ofereix a compartir coneixements i habilitats per crear una millor tecnologia per a tothom. Tanmateix, només hi ha hagut algunes que han fet l’experiment de contractar hackers per comprovar els seus sistemes, amb resultats molt positius. Ens trobem, doncs, davant d’un col•lectiu, nou i poc estudiat que, malgrat la seva marginalitat, aporta un desig intel•lectual, una recerca de coneixement, una expertesa en informàtica i una ètica basada en el fet prioritzar la llibertat de la informació.

Hackers: la seva ètica

Segons el filòsof finlandès Pekka Himanen, la cultura del hacker, la seva essència és el plaer de crear per crear. Això és el que mou tota la societat. Segons aquesta definició hi ha hackers per tot arreu i no solament en el camp de la informàtica. Tothom pot ser hacker i que qualsevol que es mogui per la passió de crear en la seva activitat està motivat per una força superior a la dels guanys econòmics o la satisfacció dels seus instints.

El hacker programa perquè troba que la programació és divertida, interessant i emocionant; els reptes als que s’afronta l’estimulen i l’inciten a aprendre més i més per superar-se. Una de les finalitats que un hacker té és la de divertir-se jugant amb programes difícils de desxifrar. El creador de Linux, Linus Torvalds, ha descrit com Linux es va crear i expandir amb petits experiments amb el seu ordinador i afirma que la seva motivació era divertir-se.

Aquesta relació amb el treball és una actitud de la majoria dels hackers informàtics, però també es pot estendre a totes les altres professions. Burrell Smith, el hacker que està darrera de l’ordinador Macintosh d’Apple, va definir hacker d’aquesta manera: “Els hackers poden fer pràcticament qualsevol cosa i ser un hacker. Pots ser un fuster hacker. No ha de ser alguna cosa relacionada amb l’alta tecnologia, sinó que pot ser un treball artesà, de tenir cura d’allò que es fa.

L’ètica dels hackers està molt lligada amb el treball, podríem dir que tenen passió pel treball. La professió de hacker és una mescla entre diversió i treball seriós. Per això, Linus Tovalds descriu el seu treball a Linux així: “Ser un hacker és molt divertit, però és una classe de diversió que implica molt d’esforç”.

Els hackers optimitzen el treball per tenir més espai per al joc, per fer experiments que no tinguin objectius immediats. El treball no és sempre el centre de la seva activitat; utilitzar màquines per a l’optimització i la flexibilitat del temps hauria de conduir els éssers humans a una vida que fos menys semblant a la de les màquines, menys rutinària.

En el món de la informació, la font de productivitat més important és la creativitat i no es poden crear coses interessants amb presses o de forma regulada de nou a cinc. Cal, doncs, permetre la diversió, estimular l’estil individual de creativitat i no establir calendaris de projectes massa a curt termini.

Segons el Jargon File la seva ètica parteix del principi que “compartir informació és un bé positiu i poderós, i que és un deure ètic dels hackers compartir la seva expertesa creant programari gratuït”. Per als hackers, el factor organitzatiu bàsic en la vida no és el treball ni els diners, sinó la passió i el desig de crear alguna cosa socialment valuosa.


Temor ciberterrorista

Amb la Guerra Freda a punt de finalitzar, els firmants del Pacte de Varsòvia, una vegada esgotades les possibilitats purament militars de contrarestar el poder occidental, se les van ingeniar per crear un nou motiu d’inseguretat i van trobar en els possibles atacs contra la infraestructura electrònica dels EUA. Per poder afrontar tal amenaça, l’Estat nordamericà es va dotar d’un seguit d’organisme per tal de protegir l’espai cibernètic, com la Comissió Presidencial per a la Protecció de la Infraestructura Crítica, creada el juliol del 1996 per Clinton. Les fronteres nacionals s’havien esborrat. En la mateixa línia, el mateix Clinton va proposar el 1999 el pla Cyber Corps, que preveia els atacs a la xarxa. Els EUA temien que qualsevol persona amb suficients coneixements informàtics pogués desestabilitzar el país.

Tot i això, eren fonamentats aquests possibles atacs? Tenien perillositat real o només alimentaven la paranoia nordamericana? Segons Barry Collin, un ciberterrorista podria fer que la població d’un país no pogués menjar, beure, viatjar ni viure. Podia atacar el trànsit aeri i fer topar dos avions civils o dos ferrocarrils a les vies. En canvi, l’agent de l’FBI Mark Pollit va desmentir aquestes amenaces en un assaig i va enviar un missatge de tranquilitat a l’estament polític. Creia que en la majoria de processos de control hi intervé l’ésser humà, que resoldria qualsevol desviació.

El temor a un apocalipsi cibernètic que planava sobre els ordinadors i les xarxes als EUA se’l va denominar “Electrònic Pearl Harbor” (EPH), fent al•lusió a l’atac japonès sobre les tropes americanes el 1941. A conseqüència, l’alerta pel control de les xarxes va enfurismar les organitzacions civils en defensa de la privacitat al voltant de les comunicacions electròniques,

El primer gran escàndol que va sacsejar el país al voltant de la privacitat va tenir lloc a final dels anys vuitanta. La poma de la discòrdia va ser un xip anomenat Clipper, un petit xip destinat a protegir les comunicacions privades però que oferia la possibilitat que agents governamentals obtinguessin les claus electròniques per desxifrar les comunicacions. Els debats sobre els límits a la invasió governamental de la privacitat es van expandir a la dècada dels 90 a causa de l’expansió massiva d’internet, la democratització del hacking i el Millenuim Bug (la por del mil•leni).

Després d’uns quants intents per legalitzar les intromissions en les comunicacions electròniques, la llei antiterrorista del 2001 amb el nom d’USA Patriot Act permetia a l’FBI i la CIA exercir l’espionatge electrònic. Tot plegat, la por al ciberterrorisme va ser una forma de guanyar suport polític per a l’elaboració de lleis que permetessin més possibilitats als organismes de seguretat dur a terme l’espionatge intern. És a dir, una tendència a tenir control sobre els ciutadans. Els atemptats de l’11-S no fan res més que accentuar la paranoia de l’amenaça ciberterrorista. El mateix dia l’administració Bush va invertir 10 milions de dòlars al finançament de la guerra contra el terrorisme a la xarxa.

Seguir Leyendo..

Opinión sobre el Seminario

En la carrera de periodismo hay un exceso de contenidos culturales, pero una gran carencia en formación de opiniones. Este problema crea en el alumno un vacío en sus capacidades para argumentar o contextualizar informaciones. En el seminario dedicado a Millenium y a la perversión, bajo mi punto de vista, hemos podido enriquecer nuestros criterios y nuestras opiniones. Además se ha aprovechado muy bien las nuevas tecnologías comunicativas para conocer la opinión de otras personas y tener derecho a réplica. La verdad es que todos somos perversos en algún momento de nuestra vida, a lo mejor no hasta el punto de los protagonistas del seminario pero si a pequeña escala. Jose María Perceval ha conducido con maestría el seminario y ha sabido despertar en los alumnos una sana curiosidad por aprender y por escuchar las historias que han ido transcurriendo a lo largo del curso. Para acabar, encuentro muy buena idea haber relacionado el temario con el best-seller de Stieg Larsson, ya que si hacemos una reflexión profunda del libro vemos que muchas situaciones se podrían aplicar de alguna forma a la vida real o que simplemente podríamos encontrarnos en las mismas tesituras. Por lo tanto me quedo muy satisfecho de haber elegido este seminario y de volver a tener a Perceval.
Etiquetes de comentaris: Miquel Manzano
Seguir Leyendo..

Visión del seminario de actualidad

Aterricé en esta asignatura un miércoles de septiembre sin saber a qué me enfrentaría y qué aprendería. Los primeros días iba un poco perdido porque no conseguía relacionar el nombre de la asignatura con el contenido de la misma. Pero a la vez que avanzaba el curso entendí, o creí entender, el sentido: relacionar la vida misma, la actualidad, con las novelas policíacas y de intriga.

En estas novelas se escriben realidades que aunque tengan su punto de ficción, siempre tienen su relación con la actualidad, con anécdotas e historias que han sucedido o que podrían suceder. La maldad y el misterio desde sus orígenes en las novelas de Daniel Defoe o Edgar Allan Poe finalizando y ejemplificándolo con la triología Millenium, son dos buenos ejemplos de lo que podría suceder explicado con misterio y descubriendo nuevos horizontes de la maldad y asesinatos.

Podría sonar a peloteo, yo prefiero nombrar a este sentimiento como admiración, pero quien mejor para guiarnos en esta aventura que José María Perceval. Lo podría catalogar como un gurú durante la carrera y un ejemplo a seguir ya que su sabiduría es infinita y siempre tiene una respuesta para cualquier tema. Lo tuve en primero y me apasionaron sus curiosidades así que volver a escuchar historias que no conocen la mayoría de los mortales y después poderlas comentar con amigos a modo de curiosidades es algo que le tengo que agradecer.
Seguir Leyendo..

A Eva

Ni més de 30 anys de relació ni el suport moral i, a vegades, ajuda imaginativa a Larsson per donar llum a un dels fenòmens literaris del segle XXI han servit perquè Eva Gabrielsson, parella de l'autor, pugui reclamar allò que li pertany. Més enllà que la justícia sueca li negués els drets de l'herència de Larsson, i que a tenor d'aquesta decisió -no hi havia lligam matrimonial entre tos dos-, Gabrielsson no vegi ni una corona de l'èxit aclaparant de l'obra-tot va a parar a mans de la família-, la viuda demana a crits que es respecti l'esperit del ja mort periodista suec, que se'n preservin títols i textos. Fins i tot, ha dit que es va proposar acabar la quarta part de Millenium, i que la família li ho va impedir. Us ho imagineu? Com a mínim, ha dit que ha escrit un llibre on relatarà tots els detalls del que va passar després de la mort del suec. Jo em quedo amb la sentència definitiva que sintetitza el calvari que ha viscut: "El dolor de perdre la teva parella i la lluita per sobreviure'n".


Seguir Leyendo..

Sobre el Seminari d'Actualitat

Moltes persones ja m’havien parlat de Jose Maria Perceval, professor que a primer de carrera els hi havia impartit l’assignatura d’Història General de la Comunicació. Me l’havien definit com una persona força sabia, que donava les classes d’una manera molt amena. Jo ja tenia ganes de conèixer aquest professor i per fi aquest darrer curs n’he tingut el plaer.


He de dir que l’assignatura de Seminari d’Actualitat em sembla molt interessant tant pels temes que es tracten com per la metodologia emprada pel professor. És una de les classes en les quals es parla de temes d’actualitat, tot relacionant-los amb la magnífica trilogia de Stieg Larsson. A més, aquestes tertúlies et conviden a fer una reflexió sobre els temes que l’autor proposa en la seva saga.

La idea de plasmar els nostres pensaments en un blog em sembla molt productiva ja que a part de ser una eina molt interactiva, és amena, entretinguda i agradable. A més, permet una connexió entre les opinions i reflexions dels companys de classe i considero que és una bona manera d’aprendre dels demés i conéixer la varietat de consideracions que hi poden haver sobre un mateix tema.
Seguir Leyendo..

En defensa dels hackers

Sovint s’acostuma a confondre els hackers amb els crackers. El que succeeix és que hi ha una marcada tendència a fer un ús generalitzat del terme hacker per part dels mitjans de comunicació per tal de referir-se als pirates informàtics. Per fer-ne una aclaració, un hacker és una persona que sent una gran passió per la informàtica i disfruta posant a prova els sistemes de seguretat i així depurar i solucionar els errors que hi pot haver a la xarxa. Li agrada la programació i té un coneixement profund sobre el funcionament dels sistemes i les xarxes informàtiques.

D’altra banda, tenim els crackers, paraula que deriva de criminal hacker, que serien aquelles persones que roben contrasenyes o infecten milers d’ordinadors amb virus perillosos. Es tracta dels famosos pirates informàtics.

La comunitat d’informàtics s’ofenen per l’ús incorrecte de la paraula que els defineix. Però finalment han guanyat la batalla ja que el Ministeri de Justícia ha exclòs el terme hacker del projecte del còdi penal que es troba en preparació. D’aquesta manera, la paraula hacker deixarà de ser sinònim de delinqüent informàtic, definició que s’atribueix directament al cracker.



Seguir Leyendo..

Los hombres que no amaban a las mujeres. La película


Título: Millennium 1:
Los hombres que no amaban a las mujeres

Título original:
Män som hatar kvinnor

Año:
2009
Duración: 150 minutos
País: Suecia
Género: Thriller
Reparto: Michael Nyqvist, Noomi Rapace, Sven-Bertil Taube, Peter Andersson, Peter Haber, Lena Endre, Stefan Sauk
Productor: Søren Stærmose


Siempre es una misión complicada llevar un éxito literario a la gran pantalla. El problema surge cuando el telespectador espera lo que ha imaginado y lo que se ve en el film no cumple sus expectativas. Otro problema para el director y los guionistas de la película es como recortar el argumento sin alterar la historia, cabe recordar que un libro podría durar horas transformado en fotogramas.

La verdad es que Niels Arden, director de la película, ha sido bastante fiel a la novela de Stieg Larsson. Ha sabido tratar los temas con eficacia dejando al margen la vertiente más crítica hacia los grupos de la extrema derecha sueca y abriéndose hacia el thriller más convencional, pero no por ello menos valorado. La película consigue captar la atención del espectador desde el primer momento y nos entretiene. Su sello europeo se nota a lo largo del film, aunque está producción podría pasar por una superproducción estadounidense.

La protagonista Lisbeth Salander y su oscuro personaje son interpretados por Noomi Rapace. La actriz es capaz de resaltar los aspectos más característicos de Lisbeth, la hacker asocial, su carácter turbulento… Película muy recomendable para sumergirse en el thriller policíaco. Aunque siempre será mejor disfrutar de la imaginación que pueden proporcionar los detalles que se narran en la novela escrita, porque obviamente hay cosas que en la película no salen o pasan desapercibidas.

Seguir Leyendo..

Versió inadaptada

Si un té el plaer de llegir simplement el primer volum de Millenium, quan un tanca la contraportada sobrevingut pel final frenètic, veu amb total lucidesa que l'obra té tot el que ha de tenir per fer-ne la traducció cinematogràfica: fil argumental de fàcil seguiment, relacions d'amor i d'odi entre els personatges, investigacions intrigant, suspens final i sorpreses excitants. El que tot productor desitja tenir entre les mans. Era ben fàcil imaginar-se una versió a la gran pantalla en qüestió de temps. I com la majoria d'adaptacions, no totes -El Senyor del Anells, per exemple-, han emprès el camí equivocat. Independentment de les limitacions temporals, indepedentment de la supressió d'escenes, em van irritar els salts temporals i, sobretot, l'avançament de parts argumentals del segon volum. Ho trobo una defecació cinematogràfica. Una perversió que, segurament, Larsson hagués impedit. Per tota la resta, adaptació ingerible, ràpida i superficial. Que Déu salvi els productors!
Seguir Leyendo..

Us presento a Lisbeth Salander

La seva manera de vestir i els nombrosos piercings i tatuatges que llueix la definieixen com una persona que dista entre el gòtic i el punk. Posseeix una inteligència extraordinaria i una gran memòria fotogràfica. És molt audaç amb la informàtica, tant és així que es tracta d’una de les millors hackers del seu país. Actua sota el pseudònim de Wasp (abella), insecte amb el qual se sent força identificada ja que el porta tatuat al seu coll. Ademés, té una gran capacitat de posar-se en la pell de la persona a la qual investiga. Té un ull clínic, en pic veu alguna cosa que no li quadra va a per ella, a descobrir què és el que no funciona malament, emprant, si s’escau, mètodes amorals.

Durant l’adolescència i la joventut va practicar l’esport de la boxa. No és una gran afeccionada als escacs, però, no ha perdut mai una partida. Malgrat la seva descomunal intel·ligència, Lisbeth Salander, té problemes per relacionar-se amb la societat amb normalitat. Tant és així, que l’autor del llibre, Stieg Larsson, suggereix que podria patir la Síndrome d’Asperger. Aquests problemes emocionals podrien ser per causa d’haver tingut una infància i una adolescència convulsives. Fruit també d’aquests traumes, la protagonista de Los hombres que no amaban a las mujeres sent un odi patològic cap als homes que maltracten a les dones i no dubta en emprar contra ells la violència més extrema.
Seguir Leyendo..

Facebook: saben tot sobre nosaltres

Tornant a enllaçar amb el tema del control de la societat, podem parlar de les noves reds socials que s'han instaurat a la nostra vida. Aquí hauriem de parlar de Facebook, de Tuenti, de Myspace...
En aquestes plataformes hi ha molt contingut personal ja que qualsevol usuari pot penjar fotografies personals, dir el seu estat emocional i si té parella o no. Tota aquesta informació privada pot ser utilitzada per qualsevol persona ja que la seguretat és minsa. Si tothom pot accedir a una informació personal d'una altra persona, aquesta persona també pot utilitzar aquesta informació com vulgui i sense demanar permís.
En aquest documental o treball d'investigació podrem observar algunes hipòtesis o, possiblement, veritats que ens han de fer pensar si el Facebook és una eina per crear reds socials només o bé és un instrument per treure informació de cada persona i utilitzarla per un altre ús.

Seguir Leyendo..

Un altre best seller a la gran pantalla

Molts best sellers han tingut les seves adaptacions cinematogràfiques. Les sagues de Crepúsculo, El Señor de los anillos o Harry Potter en són uns exemples i Los hombres que no amaban a las mujeres no en podia ser l’excepció. Un cop més, ens trobem amb productors avispats que han decidit traslladar a la gran pantalla llibres que han arrasat en els vendes. Los hombres que no amaban a las mujeres forma part d’una trilogia de l’escriptor suec, Stieg Larsson, on cada llibre té una conclusió, es deixen coses a l’aire, però tal i com succeeix en la vida real res comença i acaba en un punt, la vida continua.


Pel que fa el film, ens trobem davant d’una cinta genuïnament europea, però amb forma de thriller obscur centrat en la investigació. Per tant, l’argument no aporta moltes coses que no haguem vist ja. Es tracta d’una peripècia tan llarga com distreta, que acaba conduint a una sèrie de finals més o menys sorprenents. A més, cal destacar que en l’adaptació cinematogràfica s’ha preferit focalitzar el desenvolupament de la investigació, i de forma més subsidiària, en la relació entre els dos protagonistes.

En aquesta pel·lícula ens trobem amb un dels personatges femenins que més criden l’atenció dels darrers temps. Lisbeth Salander és, definitvament, una gran creació, algú capaç de connectar amb el públic malgrat l’escassa moralitat que tenen en ocasions els seus actes. Per no parlar de què el seu comportament resultarà incomprensiblement modern per a alguns. L’elecció de Naomi Rapace per encarnar-la ha resultat ser força acertada. Pel que fa Mikael Blomkvist, queda reduït a la pel·lícula a una presència algo escueta, sense molt que aportar.

Pel que fa la segona i la tercera entrega, es troben en postproducció i tenen prevista la seva estrena per aquest any.

Seguir Leyendo..

Estamos vigilados

La seguridad es una de las cuestiones que más preocupan a la ciudadanía de todo el mundo. Proteger los bienes propios y vivir tranquilamente sin miedo a que alguien te pueda arrebatar tu vida y lo que has construido es un tema delicado y que se ha hablado extensamente y se ha discutido.

Decir que el mundo se convertirá en una “jaula de cristal” en el que todos estaremos vigilados y controlados parece una utopía o algo que queda muy lejos y que posiblemente no nos llegará a tocar. Pero esta realidad no está tan lejos en estos momentos. En la actualidad ya nos empiezan a vigilar por la calle instalando cámaras de videovigilancia en los centros comerciales, en los transportes públicos y en algunas ciudades ya las están instalando en las calles. Entonces, aquí hay algunas cuestiones que se plantean: ¿La vigilancia extrema puede atentar a nuestra intimidad? ¿Dónde va a parar toda la información registran las cámaras y qué uso se da a esta información?

Para la primera cuestión podemos coger un ejemplo claro con la película de 1998 El Show de Truman de Peter Weir. Toda la vida de Truman es una falsa y está constantemente controlada a través de cámaras de televisión. Claramente ese tipo de programa televisivo representaba un delito a la intimidad de una persona. Todo el mundo se entera de todo lo que Truman hace o deja de hacer. El derecho a la intimidad es una de las máximas de la ley. Si al colocar unas cámaras por la calle alguien puede ver lo que haces está claramente violando tu intimidad y esta persona puede tener fines maléficos con tu vida privada. Pero con el ejemplo que he nombrado anteriormente donde hay ciudades que ya instauran cámaras por la calle nos lleva a pensar que posiblemente el siglo XXI pueda acabar como una “jaula de cristal” donde todos nuestros movimientos sean captados e utilizados por o para algún fin.

Todo esta reflexión nos lleva a la segunda cuestión que he planteado: ¿Qué se hace o que fin pueden tener estas grabaciones? Esta claro que uno de los fines es la seguridad. Gracias a las grabaciones se han podido destapar a culpables de asesinatos o de robos. Si nos quedamos con este aspecto podríamos decir que es una buena idea instaurar cámaras de vídeo por la calle. Pero, ¿qué pasaría si se usaran las imágenes para otro fin? Es decir, el ciudadano de a pie no sabe quién controla o el uso que se hace. Nos venden la moto que sólo sirven para nuestra seguridad y como es una cuestión que preocupa a todas las personas, nos parece bien. Pero no sabemos quién puede llegar a la información registrada. Nuestra intimidad es nuestra y pensar que alguien me ha podido ver haciendo mis necesidades en la calle o cruzando una calle por un sitio prohibido no me hace mucha gracia.

Así pues, el mundo está derivando a que los gobiernos lo tengan todo controlado de cada persona. Nos meten la escusa de que es para nuestra seguridad, pero, ¿y si no es así?


Seguir Leyendo..

La religión también influye

En el tema de si está relacionado las denuncias de violencia de género con el aumento de esta, yo veo claro que no es así. Como dijimos en clase los países del tercer mundo tienen menos denuncias de violencia de género comparando estos datos con los países del primer mundo y eso no quiere decir que en esos países no haya violencia. El problema es que en los países pobres no tienen los medios legales y las instituciones para poder denunciar y se resignan en vivir bajo la presión de sus maridos. En los países occidentales estas instituciones si que existen y las mujeres empiezan a estar concienciadas para denunciar si sufre violencia de género.

Otro asunto que influye en esta relación entre denuncias y violencia de género, es la religión o las creencias. En los países árabes la mujer no vale nada. Una mujer al casarse se somete a su marido y no tiene ningún derecho ni en lo legal ni en lo personal. Así, pues, la religión y las creencias también influyen en denunciar la violencia de género ya que si un líder espiritual te dice que tienes que deberte a tu marido y que no puedes hacer nada y que haciendo esto vivirás como una auténtica persona y que después en la otra vida vivirás mejor, pues la mujer árabe acatará para después vivir mejor en otra vida o en otro mundo.

El derecho a la denuncia en casos de violencia de género tendría que estar al alcance de toda la humanidad. Si no es así es porque los gobiernos no les interesa o porque estos no pueden hacer frente a esta demanda. La religión en estos países es clave decidir si una mujer se atreve a denunciar. El miedo a denunciar existe en todos los países pero si además la presión de tus creencias te ordena no hacerlo este miedo se convierte en horror y el horror en resignación y estar a las órdenes del marido.

En resumen, para mí, el aumento de denuncias de violencia de género no tiene relación con el augmento de la violencia. Hay muchos factores que influyen para que las mujeres denuncien y algunas de estas son la inexistencia de instituciones y medios legales y la religión y las creencias.



Seguir Leyendo..

¿El fin justifica los medios?

El caso de Lisbeth Salander es un claro ejemplo para cuestionarse si el fin justifica los medios. Esta pregunta es difícil de responder si no estás metido en un embrollo tan controvertido como el caso de Salander. Pienso que el fin no justifica los medios porque si esto fuero así viviríamos en un mundo sin ley, todas las personas se tomarían la justicia por su cuenta y sería un caos. Si esto sucediera, todos los actos violentos serían lícitos porque la gente se pelea para conseguir un fin positivo.

Es cierto que a Lisbeth Salander, que estaba atada de pies y manos, la jugada le salió perfecta para recuperar una vida normal. Pero pienso que llevando este caso por otros caminos, por lo legal por ejemplo, a lo mejor no hubiese conseguido la total libertad, que le hubiesen asignado otro tutor, pero no se hubiese jugado una pena y posiblemente su internamiento en un centro psiquiátrico.

En resumen, para mí el fin no justifica los medios porque sinó cada persona se tomaría la justícia por su mano y el mundo sería un caos de violencia porque la mayoría de las veces que la gente que quiere conseguir algo mediante unos medios ilícitos se usa la violencia y pasando por encima de quien sea para conseguir el fin deseado.
Seguir Leyendo..

dimarts, 19 de gener del 2010

Massa masses

El meu pare, volent fer gala d'alguna mena de puresa literària i rient per sota el nas, em va etzibar un bon dia d'efervescència de Larsson: "Jo no llegeixo best-sellers". I es va quedar tan ample. Fa poc, vaig llegir una entrada al bloc de losangelesdelarsson.wordpress.com, escrita per la companya Laura Bonet, on expressava la seva apatia cap a la trilogia de Millenium: "No m'atrau [...] potser pel fet que ha sigut un gran best seller i que tothom n’ha parlat". T

ant el meu pare com la Laura demostren certa urticària cap a les publicacions de gran acceptació, aquelles que comporten seguiment, venda, promoció i lectura massiva. Això molesta, perquè algú es pot sentir perseguit per uns títol, un autors, uns protagonistes, un argument. A mi, personalment, no em treu la son. Sent conscients de l'ametrallament d'informació al qual estem sotmesos minut a minut, crec que hem de ser prou conscients per destriar allò que volem i allò que no acceptarem. Sense recança. Que un nom estigui dia sí, dia també, a l'ordre del dia de l'opinió pública no redueix el grau d'interès de cap publicació: sigui llibre, pel·lícula o àlbum de música. M'agrada Millenium, m'agrada Larsson i m'agrada el best-seller. No hem de témer la informació.

Seguir Leyendo..

Bajo el objetivo: Vigilados sin piedad


Estamos vigilados. Cámaras en todos los lugares. Teléfonos móviles que se pueden rastrear. El uso de las tarjetas de crédito. Las redes sociales. Son tecnologías que a parte de ser útiles para el usuario, son perjudiciales por la facilidad de vulnerar nuestra intimidad.


La grabación de imágenes a través de cámaras de seguridad es una de las muchas prácticas espiatorias que cada vez son más habituales en empresas, comercios, colegios y establecimientos públicos. Bajo el argumento de que las cámaras de seguridad garantizan que todo quede grabado y, en caso de que exista un delito, mediante la grabación, poder ayudar a la investigación policial. Este argumento queda en entre dicho cuando más de una vez, la grabación no sirve para identificar el delito y al delicuente, sino para que la investigación se desarrolle por caminos errantes y otras muchas veces sirven solamente para vulnerar el derecho a la intimidad.



Es cierto que en España hay reglas y leyes para instalar y administrar diferentes equipos de seguridad. La entidad encargada de legislar y velar por el buen uso de dichas tecnologías es la Agencia Española de Protección de datos. Mediante la normativa se intenta que el derecho a la intimidad no sea vulnerado pero como toda legislación tiene sus abusos y sus agujeros. Por eso es importante que el ciudadano de a pie conozca sus derechos, los derechos de su imagen. Estas leyes son desconocidas porque no son correctamente divulgadas por los organismos en cuestión y hace que sea aun más fácil vulnerar las reglas y con ello la intimidad del ciudadano. En España “gozamos” de una legislación que en otros países en la actualidad no existe.


La polémica seguridad versus intimidad resulta compleja. Si hubiera una legislación fuerte i coherente e instituciones que velaran correctamente la intimidad, además de informar correctamente al ciudadano de sus derechos, probablemente otro gallo cantaría. Muchos han sido las películas que han reflejado las consecuencias de espiar mediante los diferentes medios tecnológicos. El film de acción, Enemigo Público, protagonizado por Will Smith fue una de las primeras películas, junto con el film El show de Truman, que demuestran como pueden ser utilizadas malintencionadamente estas tecnologías para poder espiar la intimidad de un ciudadano.


Seguir Leyendo..

Salander, Lisbeth

(def.): Asocial, intuïtiva, hermètica, impulsiva, petita, esquelètica,agressiva, compulsiva, intel·ligent, persistent, perspicaç, resistent, solitària, bisexual, tatuada, fumadora, hacker, acomplexada, complexa, única, observadora, dura, expeditiva, constant, Salander.


Seguir Leyendo..

Violencia de género: El infierno en casa


Hablan de las mujeres que son víctimas de la violencia de género. Cuentan el número de muertes anuales. Crean instituciones para poder ayudar a la mujer que sufre de este tipo de vejaciones. Elaboran leyes que intentan, a través de la represión, erradicar un tema que tiene diversos factores a tratar.

Mediante estas medidas se ha logrado que el número de víctimas mortales descendiera en el año 2009. Pero, yo no voy a hacer un análisis de por qué el ser humano puede hacer semejantes barbaridades o qué medidas se podrían tomar para erradicar definitivamente esta lacra social que castiga duramente a los hogares de España.Me centraré en el principal perjudicado de todos estos embrollos y éste no es otro que el hijo/a.



Siempre, incluso en las campañas que realizan para sensibilizar al personal sobre un tema tan escabroso como la violencia de género, olvidan por completo a los pequeños de la casa. Estos pequeños ven imágenes y situaciones que ni los anuncios mas sensacionalistas ni más crudos podrán transmitir a la sociedad. Escuchan, frases, palabras, lloros que nadie desea escuchar en la vida. Son ellos los que no pueden cambiar de lugar. No pueden hallar la solución al problema y ponerla en práctica.

No tienen el poder y la suficiente autonomía para de decidir por si mismos su destino y menos con el tirano en casa. Y son ellos los olvidados, los que arrastrarán con su alma la losa que sus padres le legaron con sus peleas.

Son ellos los que una vez lleguen a la madurez, deben repudiar los actos de violencia de género que han vivido en casa.


Niños y niñas víctimas de violencia de género


Vivencias que generan odio, y que en momentos límite, surge de las entrañas para salir mediante puñetazos o patadas que distribuyen a sus amigos, desconocidos, mobiliario... todo ello por las heridas sin cicatrizar que llevan en su interior. Pero será a ellos, a quienes necesitan desembuchar su rabia y su dolor heredado de su infierno, a los que impondrán las penas por el mismo delito que vieron en su casa.

Desde aquí, reivindicar una mayor protección al menor que sufre uno de los peores castigos que puede sufrir un joven: Que su casa sea un infierno.

Seguir Leyendo..

¿Seguretat o intromissió?

A tot arreu: al banc, al supermercat, al metro, a les discoteques, als ferrocarrils. I per si fos poc, en el cas de Barcelona, al carrer! Totes en favor de la seguretat, diuen. La seguretat de la ciutadania en mans de càmeres de vigilància?. Ara bé, doneu un cop d'ull a aquest esperpèntic cas: "Els veïns del carrer Plegamans de Barcelona mantindran les càmeres falses i no pensen pagar la multa". És a dir, un grup de veïns d'aquest carrer del barri del Born de Barcelona van instal·lar tres càmeres falses, al preu de deu euros cadascuna, per intentar foragitar prostitutes, el tràfic de drogues i els robatoris. Segons el president de la comunitat de veïns d'un edifici d'aquest carrer, el conjunt d'activitats es van reduir un 90%. En tot cas, l'Ajuntament va decidir que la instal·lació d'aquestes tres càmeres infringien l'ordenança del paisatge urbà i els va posar una multa de 6.000 euros. Els veïns es neguen a pagar tal xifra.

La batalla de la nostra era, l'era de la imatge, entre la privacitat i la seguretat. Perforar la privacitat a canvi de l'assegurança de seguretat. Al carrer Plegamans, l'imaginació dels veïns a canvi de seguretat. Quina millor opció, on no s'irromp en la privacitat de ningú, per a tal objectiu. El veïnat, davant la inoperància del consistori per apaivagar tal situació, es veuen obligats a actuar autònomament i autogestionant-se les despeses. L'Ajuntament, en una mostra incipient d'afany recaptatori, els implanta una multa xifrada amb una quantitat desorbitada. Crec que despreciar la iniciativa ciutadana d'aquesta manera no és la solució per afrontar problemes d'aquestes característiques. Però bé, això em serveix d'exemple per fer visible que, d'alguna manera o altra, les càmeres de videovigilància tenen una eficàcia provada. Malgrat això, l'eficàcia en aquest carrerconcret no justifica la quantitat ingent de càmeres que inunden els carrers i places de les grans ciutats. És més, a Londres, segons va anunciar la BBC, només una de cada mil càmeres instal·lades a la capitat britànica és útil per a la resolució de conflictes. D'altra banda, però, s'hauria de veure l'efecte de persuasió d'aquests ulls electrònics, és a dir, la quantitat de conflictes que han evitat. El camí, crec, que està en l'aurea mediocritas, és a dir, cerca el terme mig que ningú se senti observat i controlat, però sense desmerèixer la seguretat.

Una altre tema és l'ús que se'n poden fer de les imatges enregistrades. Hi ha qui diu qualsevol persona, amb l'ús d'aquestes càmeres, pot ser identificada en qualsevol moment. El que és el mateix, algú pot seguir els nostres passos allà on anem. Això em remet a una excepcional pel·lícula que exagera aquesta suposició. En aquest film, suposo que qualsevol es pot imaginar que estic parlant de El Show de Truman, protagonitzada per Jim Carrey i Ed Harris, entre d'altres, s'hi ven la privacitat d'una persona a canvi d'un rèdit televisiu. Qui sap si algú, amb les nostres imatges, podria arribar a construir-se en l'imaginari tal bàrbarie? De moment, els reality show han traçat el camí.


Seguir Leyendo..

Maquiavel dixit

L'ètica dels mitjans, és a dir, de les maneres per aconseguir un objectiu, una meta es posa en dubte quan ens preguntem si la fi justifica el mitjans. Aquesta màxima es va atribuir a Maquiavel(1469 – 1527), que pensava que els governs podien superar els límits de l'ètica i la moral per dur a terme els seus objectius. Aquesta ètica entra a escena al primer volum de Millenium, quan Lisbeth Salander, una jove incòmode socialment, es venja de les vexacions i violacions a la qual l'ha sotmès el nou tutor amb la mateixa medicina que ha estat atacada. Amb això aconsegueix assolir el que s'havia proposat: desfer-se d'ell gràcies a un joc de xantatge. Segurament, denunciar el cas hagués estat l'opció a que una majoria s'hagués acollit, però Salander, desconfiada del braç de la justícia, va fer la guerra per la seva banda. Va utilitzar mètodes que ultrapassen la moral i, des del punt de vista del lector, s'accepten socialment. La crueltat de la venjança ens commou i, interiorment, li donem suport. En canvi, si aquests esdeveniments ens succeïssin a les nostres pells, dubto que algú fos capaç de saciar la sed de venjança d'aquesta manera. Així, crec que Salander satisfa la nostra vessant irracional i impulsiva, fent-nos veure el que molts desitjaríem fer, en calent, si fossim víctimes de les agressions del nou tutor de Salander. És la resposta immediata a un fet d'aquestes característiques.

Escrivint aquestes línies, m'ha vingut al cap una sèrie que m'apassiona, un producte més de la fructífera fàbrica nordamericana d'audiovisuals que aterra a casa nostra. Estic parlant de Dexter, una producció de la cadena Showtime basada en la novel·la L'Obscur Passatger de Jeff Lindsay. La trama gira al voltant d'un policia forense especialitzat en sang, Dexter, que és un home afable, novi envejable, pasadrastre divertit i excel·lent en la seva feina. El protagonista, però, amaga una cara fosca. Dexter, arran d'un trauma infantil -va veure morir la seva mare en una sala inundada de sang-, té el desig de matar i ho fa seguint el modus operandi el seu pare li va ensenyar. La víctima no és qüestió de l'atzar, sinó que s'encarrega d'aniquilar els individus que han escapat dels tentacles de la justícia. La sèrie planteja una qüestió paradoxal: mostra les bondats d'un home socialment acceptat de dia i que, de nit, es pren la justícia per la seva banda exercint d'assassí en sèrie. Com passava amb Salander, la ficció et permet identificar-te amb el protagonista i t'impedeix eliminar la moralitat dels seus actes violents. És lícit eliminar assassins que no els ha caigut el pes de la llei? En aquest cas, Dexter confabula les seves pròpies lleis, ell posa les regles del joc i les executa talment. Dexter és un cas portat a l'extrem, però que de la mateixa manera, trasllada a la màxima maquiavèlica: ¿És possible traspassar els límits de la justícia per, precisament, fer valer la justícia? Salander actua per emergència i en defensa pròpia, i Dexter, per necessitat biològica. La primera veu en perill el seu espai vital i el segon ocupa l'espai vital en pro de la justícia.

Deixo constància de la careta d'aquesta brillant sèrie amb una música que eleva la subliminalitat de les imatges.

Seguir Leyendo..

dilluns, 18 de gener del 2010

Val més prevenir que curar

La violència de gènere, o el que és el mateix, la violència contra les dones, tal com va definir l'ONU, el 1995, és "tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s'esdevé en la vida pública com en la privada". Dos anys abans l'organització mundial va reconèixer els drets de les dones com a drets humans, de manera que la violació d'aquests drets suposen una violació dels drets humans. És a dir, la protecció mundial del gènere femení no va arribar fins la dècada dels 90. És més, a l'Estat espanyol, fins el 2004, amb la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, una llei que cerca l'empara legal de les dones davant la violència i la penalització dels agressors. La cobertura legal, però, tot i fer tard, no pot aturar els índexs de violència de gènere que es registren arreu de l'Estat. I és que les agressions gaudeixen d'un fort arrelament consentit i permès que ha donat llum verda a la posició de força dels homes, i que fins l'arribada de la democràcia eren del tot legítimes., legals i lícites. Per això entenem que la societat patriarcal que impera no és res més que la superioritat de l'home, en termes de relacions socials, i sotmetiment de les dones a aquesta característica. Estem parlant, doncs, d'una balança profundament desanivellada.

És encara aviat perquè la part agressora alliberi la violència de les relacions de parella. És una tendència que tardarà a treure les arrels, ja que gaudeix d'una base sòlida de dècades i segles que ha permès als agressors actuar amb total impunitat. La societat democratitzada ha posat els fonaments perquè aquest fenomen sigui tipificat com un "problema", quan, de fet, amb els casos que es recullen any rere any, estem davant d'alguna cosa més que un problema. De moment, el camí està traçat. És digne de lloança tot el corpus d'associacions, fundacions, organitzacions que fan de la lluita contra la violència de gènere la raó de ser. Dediquen el dia a dia a donar suport, defensar a les que ho pateixen i fan d'altaveu de denúncia. Aquests col·lectius, des de l'altruisme, han ajudat a fer visible la problemàtica i han conscienciat els estrats que conformen la societat del segle XXI, una societat amb excés d'informació que no és capaç d'albirar els problemes que se li presenten. Així doncs, i amb l'ajuda de les campanyes públiques, la conscienciació per part de les dones ha configurat un nou panorama: la dona que defensa la seva integritat completa i que aboga pels seus drets. El primer pas és aquest, denunciar, però l'entrebanc està en el pas anterior, impedir l'agressió. Per a tal empresa, que és de difícil tractament, cal perseverar en l'etapa de formació de les persones, en l'educació des de ben petits i que no decaigui. Sé que és molt fàcil dir-ho i molt difícil fer-ho, i més quan l'actitud violenta tinc la certesa que es passa de generació en generació. Si un des de petit ha vist el maltractament a casa, l'ha interioritzat i l'ha titllat de normalitat. Així, s'ha de tallar de socarrel i començar a construir relacions lliures i igualitàries.

Per acabar, voldria apuntar que sovint només percebem la violència de gènere com el maltractament i abús físic. Aquesta n'és la part més visible i exteriortizada, però tanmateix, la violència també s'entén com la vexació, pressió psicològica -com pot ser llegir els missatges de la peralla- a que estan sotmeses les víctimes, una tipologia d'agressió amagada, però d'igual o més conseqüències. En el mateix camí, trobem l'ús de la dona en publicitat , on sovint se la condemna a una posició merament lluidora i superficial, com a dots inherents, de manera que tota dona es pot sentir també agredida emocionalment.


Seguir Leyendo..

Cárceles de cristal.



La libertad y la justicia en la mayoría de casos pelean entre sí para determinar quien se impone en el duro combate de la seguridad. Por supuesto que nosotros queremos un mundo “seguro” o por lo menos queremos salir a la calle sin ningún temor. El problema surge cuando a cambio de esa seguridad tenemos que donar una porción de libertad. Siempre ha sido así, el problema es que estamos en la era de la información y la tecnología y muchos organismos pueden controlar nuestra información a través de una simple pantalla de ordenador. Podemos hablar de intromisión en nuestros datos, pero y en nuestra imagen, nuestro día a día está marcado por la vigilancia de pequeñas cámaras que pasan desapercibidas, cuando pasamos por el metro, vamos al banco, compramos en el supermercado… Un sinfín de imágenes que unidas podrían formar una idea clara y definida de nuestra vida diaria. Así pues estamos en un contrasentido, por ejemplo si nos roban en el tren pediremos que se visualicen las imágenes para intentar dar con el ladrón, eso nos beneficia pero debemos preguntarnos si nos compensa a cambio de nuestra privacidad.
Londres es por excelencia la ciudad de cristal, 10.524 ojos electrónicos vigilan cada movimiento de los ciudadanos en la calle, además hay 500.000 cámaras en lugares privados. La fórmula del gobierno de la ciudad ha surgido efecto, la colocación en el barrio de Hackney de 1484 cámaras ha reducido el índice de criminalidad un 25.9 %. Este claro ejemplo nos da a entender que el método puede funcionar para aumentar la seguridad de los ciudadanos. ¿Pero quién vigila a los vigilantes? En la mayoría de los casos podríamos confiar en los funcionarios y vigilantes de seguridad, pero quién nos asegura que no hay alguien entre ellos que usa las imágenes en beneficio propio o con ánimo de hacer daño.
Está claro que la seguridad y la justicia basculan entre sí, y con las tendencias que se están aplicando últimamente parece que empieza a pesar más la seguridad que la justicia. Pienso que deberíamos plantearnos la situación y decidir, porque justamente al nivel que avanza la tecnología y la capacidad para controlar información podemos llegar a perder nuestro espacio privado y eso en ningún caso sería bueno para nuestra sociedad y para nuestra capacidad de relacionarnos en libertad.
Seguir Leyendo..

Millenium II: Otro film asesino de mitos literarios


Dos horas y media de película, de film ameno con multitud de tramas y entuertos. Eso si, leerte el libro antes de ver la película es liquidar el “status” de best seller a la trilogía de Steve Larsson.

De hecho, en mi caso, creo que toda cinta que he visto después de haber leído el libro ha asesinado la magia que en mis neuronas había contagiado en su día una determinada obra escrita. Un pequeño repaso:

Libro: El perfume. Autor. Patrick Süskind.(1985)Mítico escrito que generaciones y generaciones han disfrutado y lo han elevado como uno de los libros que obligatoriamente había que leer. No una vez, sino tres y cuatro veces para deleitarse y empaparse de semejante obra literaria. Llegado el film en el año en 2006, El perfume: La historia de un asesino, de la mano del director alemán Tom Tykwer, se nos fuerza y se nos obliga a podernos contagiar la magia y el poder que otorga el perfume sublime de la obra escrita. La intentona ha roto para siempre, a los inocentes que fuimos capaces de ver el film, el mito de obra literaria que ostentaba la obra de Süskind.

Libro: El señor de los anillos ( La trilogía ) Autor. J.R.R Tolkien (1937-1949). La obra de Tolkien, por primera vez en 1954, almacena en su interior un sin fin de aventuras, que transportan al lector a un mundo aventurero y ficticio, donde enanos, hadas, magos, y demás seres que provienen de nuestros cuentos infantiles se ven en medio de una guerra para salvar su tierra. Lucharán contra malos espíritus, brujos y hasta contra el propio hombre codicioso. Toda la trama está narrada, con exactitud, con pelos y señales, con una calidad que a las pocas páginas de lectura ya has sido transportado al mundo Hobbit.

La trilogía cinematográfica dirigida por Peter Jackson entre los años 2001 y 2003 no carecen de calidad, ni de efectos especiales... Aunque si que no aparecen varias tramas del libro. Mucha culpa de que el film haya tenido gran aceptación la tiene Nueva Zelanda, tierra de naturaleza concentrada donde no es nada difícil encontrar lugares abiertos, de paisajes de ensueño, ideales para rodar películas de esta temática. Conclusión: Otro mito literario destruido por la vil fuerza del cine.

Millenium II es un buen, con ritmo, que resalta los principales entuertos de parte de la trilogía obra deLarsson pero pierde la perspectiva de la obra desde el principio ya queno describe correctamente el contexto violento que describía Larsson en su novela, ingrediente indispensable si no se quieren vapulear los principales ingredientes del creador de la obra. Los condimentos principales son la investigación y a la relación de Lisbeth y Mikael o la venganza de ésta a su tutor.

Noomei Rapace (Lisbeth) encarna a la protagonista de manera más que correcta, lograndoatrapar al lector igual que el personaje literario logra en la novela. faltan en la película es los datos sobre la violencia que daba Larsson al principio de cada capítulo y ayudan a entender mejor el contexto de la Suecia que retrata y relata el escritor sueco.

Como en otras veces, un hueco en mi dispersado almacén neuronal quedará huérfano de la magia que un día llegó a este recóndito lugar gracias a un cuaderno con cientos de páginas escritas.

Seguir Leyendo..

dissabte, 16 de gener del 2010

Vigilats per les càmeres

Cada cop em sorprenc més per lo vigilats que ens trobem en aquesta societat per les càmeres tant públiques com privades. Trobem càmeres a tot arréu, als aparcaments sobterranis, als supermercats, al metro, en definitiva, en qualsevol establiment públic podem trobar una petita lent que vigila tots i cadascun dels nostres moviments. La finalitat és sempre la mateixa: vetllar per la seguretat del ciutadà. Dia a dia tenim milers de càmeres distribuides per les ciutats que vigilen els ciutadans, sense que aquests s'adonin de què estan sent gravats i observats per ulls aliens. Moltes empreses, i fins i tot administracions públiques, vulneren la normativa i no avisen amb antelació de què una càmera està gravant.

Però la meva pregunta és: Qui vigila als que ens estan vigilant? L'assumpte de les càmeres és força controversial ja que ens trobem amb una dualitat entre seguretat versus privacitat. En nombrosos casos s'ha donat la situació de policies que han estat acusats d'abusar amb violència de la seva autoritat mitjançant tortures, violacions sexuals o actes corruptes. Fins i tot han llençat per terra els drets humans com es va donar el cas de dos policies que van matar a Londres a un electricista brasilé, Jean Charles de Menezes, en una parada del metro perquè el van confondre per Hussein Hosman, un terrorista islàmic (si s'observen les fotografies de tots dos, es pot veure que no tenen cap semblança física). Es tracta de violència policial injustificada, de violència exercida per aquells que “vetllen per la nostra seguretat”, que se serveixen de les càmeres per controlar la societat. I a ells, qui els vigila? És una situació força injusta, ja que nosaltres ens trobem en una vigilancia constant, en alguns casos innecessaria, mentre ells usen i abusen de la llei perquè són la llei.
L'extrema vigilància a la qual ens trobem sotmesos s'admet amb l'excusa de fer desapareixer la inseguretat. Però cal saber que no es pot posar punt i final a aquesta inseguretat posant càmeres a cada racó dels nostres carrers ja que ens trobem davant d'un problema estructural de tota la societat. En tot cas, ajudaria a què les injustícies minvessin per poc que sigui. Un fet que ho demostra és que gràcies a aquesta vigilància s'han pogut denunciar casos de violència com és el cas de la jove agredida en el metro de Barcelona. És per aquest únic motiu, que la meva posició davant la vigilància a través de les càmeres és favorable però tenint en compte alguns aspectes. En primer lloc, com ja he dit anteriorment, trobo injust que a uns se'ls vigili tant i a d'altres tan poc. Un altre inconvenient és que el ciutadà perd llibertat, ja que els nostres espais públics passen de ser un espai d'interacció i relació entre persones a un espai vigilat i moltes vegades sense que el ciutadà ho sàpigui. Així doncs, és una violació de la privacitat i la intimitat sense autorització. Però el pitjor de tot, és l'ús que s'en pot fer d'aquesta informació, ja que d'aquesta manera qualsevol persona pot accedir a informació personal i fer-ne ús segons els seus propis interesos.

Per tant, trobo que hi ha més inconvenients que beneficis. Però aquest únic benefici em compensa lo suficient com per admetre que aquest sistema de vigilància pot ser beneficiós per la nostra societat. Per això cal alertar al ciutadà de què els seus moviments queden registrats gràcies al nombre infinit de càmeres que tenim pegades a les nostres espatlles.
Seguir Leyendo..