Hackers. Els enamorats dels ordinadors

Subcultures de la xarxa

Al voltant dels ordinadors i les xarxes analògiques o digitals, es van anar configurant diverses subcultures i denominacions. Uns quants exemples són:

• Els phreakers: Experts en sistemes de telefonia i usos il•legals de la comunicació via telèfon.
• Els ciberpunks, nom que prové de la novel•la Neuromante de William Gibson, i que dins la comunitat hacker es fa servir per referir-se als mags de la criptografia.
• Els crackers: Hàbils en trencar la comunitat hacker per defensar-se contra el mal ús periodístic d’aquesta paraula.
• Els hackers: Programadors experts i entusiastes.
• Els sneackers: Hacker contractat per intentar penetrar en un sistema per provar-ne la seguretat.
• Els wizards: Persona que coneix a fons com funciona una peça complexa d’equip i pot reparar un sistema ràpidament en casos d’emergència utilitzant instruccions i tècniques totalment incomprensibles per a la resta de mortals.
• Els nerds: Persona que sobresurt en alguna àrea de la tecnologia i que és socialment inepta.
• Els bems: Persona que sobresurt en les relacions humanes i que tècnicament és un inepte.
• Els geeks: Sobregrup dins dels nerds, especialistes en equips de computació.

Un cop ja ens hem familiaritzat amb les subcultures que podem trobar a la xarxa, ens endinsarem més en el hacker. Hacker és una expressió idiomàtica anglesa que significa, entre d’altres, “persona contractada per a un treball rutinari” que es deixa l’ànima en el seu treball. Aplicat a la informàtica, es refereix a persones apassionades per aquest tema, que, amb molts esforços es dediquen a investigar, aprendre i desenvolupar sistemes informàtics i com utilitzar-los de forma innovadora.

El seu principal objectiu no és convertir-se en delinqüents sinó “lluitar contra un sistema injust”. Tenen molta curiositat i proven d’obrir tots els panys de les portes per esbrinar si estan tancades i no deixen un sistema que estan investigant fins que no han resolt tots els problemes. Sí que hi ha hackers que destrueixen fitxers i trenquen els sistemes intencionadament, però només representen un petit percentatge. La majoria passen inadvertits en els sistemes que opten per “hackejar”, ja que per a ells el més important és no deixar rastre.

Un hacker és, doncs, una persona que frueix amb l’exploració dels detalls dels sistemes programables i li interessa aprofitar-ne les possibilitats, al contrari de la majoria d’usuaris a qui només els cal aprendre l’imprescindible. Són persones amb una ideologia al darrere, que programen de forma entusiasta i, fins i tot, obsessiva, saben percebre el valor de “hackejar” i no els espanten els reptres intel•lectuals, sinó que s’hi enfronten i els superen creativament. Els hackers prefereixen ser descrits com a tal pels altres, que proclamar-se o definir-se ells mateixos d’aquesta manera. Consideren que formen part d’una mena d’elit, en què el reconeixement dels altres és un dels valors més preuats.

Podríem dir que els seus deu manaments són els següents:

• 1. Mai no destrueixis res intencionadament en l’ordinador que estàs “crackejant”; modifica només els arxius que calgui per evitar que et detectin i per assegurar que podràs accedir al sistema futur.
• 2. Mai no deixis la teva direcció, nom o telèfon real en cap sistema.
• 3. Vigila a qui passes informació, si és possible no passis res a ningú de qui no coneguis la veu, el número de telèfon i el nom real.
• 4. Mai no deixis les teves dades reals en un BBS (Bulletin Board System, o Sistema de tauler d’anuncis).
• 5. Si no coneixes el moderador del BBS, deixa-li un missatge amb una llista de gent que pugui respondre de tu.
• 6. Mai no “hackegis” en ordinadors del Govern, ja que aquest pot gastar-se fons per buscar-te mentre que les universitats i les empreses particulars no.
• 7. No utilitzis BlueBox (aparell electrònic que emet diversos tons per la línea telefònica) almenys que no tinguis un servei local o un 0610 (opció de les companyies telefòniques per abatir el cost de les comunicacions) on connectar-te; si abuses del BlueBiox et poden enxampar.
• 8. No deixis en cap BBS massa informació del sistema que estàs piratejant, digues senzillament “estic treballant en un UNIX o en un COSMOS” però no revelis a qui pertany el telèfon.
• 9. No et preocupis de preguntar, ningú no et contestarà; pensa que, si algú et respon a una pregunta, et poden enxampar a tu, al que t’ha contestat o a ambdós.
• 10. Pots passejar-te tot el que vulguis pel web, i mil coses més, però fins que no estiguis realment “hackejant” no sabràs que és.

En canvi, els crackers (crak és destruir) són persones que, orgulloses dels seus grans coneixements sobre informàtica i amb el propòsit de lluitar contra el que està prohibit, busquen molestar els altres i es dediquen a trencar les proteccions d’un sistema o a destruir sistemes molt complexos mitjançant la transmissió de virus. No defensen cap tipus d’ideologia particular.

Un moviment social

La cultura hacker té una mínima organització, vertebrada per uns pocs líders, que solen ser experts en programació i al voltant dels coneixements i les activitats dels quals s’ha creat una petita llegenda, i una munió de participants que sovint formen grups propis, amb xarxes de connexió amb altres grups a través de diversos canals de comunicació.

Tot i que el hacking és una activitat solitària, l’intercanvi d’informació és vital per poder dur a terme les seves pràctiques i tenir sensació de comunitat. Com a col•lectiu sense institucionalitzar, el moviment social és sempre un grup marginal i és criticat per no fer servir els canals i els procediments adequats. Els hackers han estat considerats sempre un grup marginal, i a més de perseguits directament pel poder sovint són qualificats de persones solitàries i mancades d’habilitats socials.

Com a moviment social, la cultura hacker proposa canvis. En particular els hackers volen modificar l’actitud del públic envers la tecnologia i creuen sobretot que la informació i el coneixement són poder.

Queda palès que la cultura hacker és contrària a l’ordre establert, i que els seus enemics, l’Estat i les grans corporacions, són els qui la volen oprimir. Aquestes dues institucions difemen i denuncien el hacking, com a forma de protesta sociopolítica, en els mitjans de comunicació. L’abast del moviment hacker i el seu àmbit d’operativitat és difícil de comptabilitzar, sobretot per la manca de rastres que deixen en els sistemes.
El hacking és un fenomen internacional i els seus membres no fan cap distinció ètnica ni de gènere. De vegades només surten a la llum quan la premsa publica que un determinat grup ha estat perseguit per la policia. La cultura hacker està fent esforços per apropar-se a la indústria corporativa s’ofereix a compartir coneixements i habilitats per crear una millor tecnologia per a tothom. Tanmateix, només hi ha hagut algunes que han fet l’experiment de contractar hackers per comprovar els seus sistemes, amb resultats molt positius. Ens trobem, doncs, davant d’un col•lectiu, nou i poc estudiat que, malgrat la seva marginalitat, aporta un desig intel•lectual, una recerca de coneixement, una expertesa en informàtica i una ètica basada en el fet prioritzar la llibertat de la informació.

Hackers: la seva ètica

Segons el filòsof finlandès Pekka Himanen, la cultura del hacker, la seva essència és el plaer de crear per crear. Això és el que mou tota la societat. Segons aquesta definició hi ha hackers per tot arreu i no solament en el camp de la informàtica. Tothom pot ser hacker i que qualsevol que es mogui per la passió de crear en la seva activitat està motivat per una força superior a la dels guanys econòmics o la satisfacció dels seus instints.

El hacker programa perquè troba que la programació és divertida, interessant i emocionant; els reptes als que s’afronta l’estimulen i l’inciten a aprendre més i més per superar-se. Una de les finalitats que un hacker té és la de divertir-se jugant amb programes difícils de desxifrar. El creador de Linux, Linus Torvalds, ha descrit com Linux es va crear i expandir amb petits experiments amb el seu ordinador i afirma que la seva motivació era divertir-se.

Aquesta relació amb el treball és una actitud de la majoria dels hackers informàtics, però també es pot estendre a totes les altres professions. Burrell Smith, el hacker que està darrera de l’ordinador Macintosh d’Apple, va definir hacker d’aquesta manera: “Els hackers poden fer pràcticament qualsevol cosa i ser un hacker. Pots ser un fuster hacker. No ha de ser alguna cosa relacionada amb l’alta tecnologia, sinó que pot ser un treball artesà, de tenir cura d’allò que es fa.

L’ètica dels hackers està molt lligada amb el treball, podríem dir que tenen passió pel treball. La professió de hacker és una mescla entre diversió i treball seriós. Per això, Linus Tovalds descriu el seu treball a Linux així: “Ser un hacker és molt divertit, però és una classe de diversió que implica molt d’esforç”.

Els hackers optimitzen el treball per tenir més espai per al joc, per fer experiments que no tinguin objectius immediats. El treball no és sempre el centre de la seva activitat; utilitzar màquines per a l’optimització i la flexibilitat del temps hauria de conduir els éssers humans a una vida que fos menys semblant a la de les màquines, menys rutinària.

En el món de la informació, la font de productivitat més important és la creativitat i no es poden crear coses interessants amb presses o de forma regulada de nou a cinc. Cal, doncs, permetre la diversió, estimular l’estil individual de creativitat i no establir calendaris de projectes massa a curt termini.

Segons el Jargon File la seva ètica parteix del principi que “compartir informació és un bé positiu i poderós, i que és un deure ètic dels hackers compartir la seva expertesa creant programari gratuït”. Per als hackers, el factor organitzatiu bàsic en la vida no és el treball ni els diners, sinó la passió i el desig de crear alguna cosa socialment valuosa.


Temor ciberterrorista

Amb la Guerra Freda a punt de finalitzar, els firmants del Pacte de Varsòvia, una vegada esgotades les possibilitats purament militars de contrarestar el poder occidental, se les van ingeniar per crear un nou motiu d’inseguretat i van trobar en els possibles atacs contra la infraestructura electrònica dels EUA. Per poder afrontar tal amenaça, l’Estat nordamericà es va dotar d’un seguit d’organisme per tal de protegir l’espai cibernètic, com la Comissió Presidencial per a la Protecció de la Infraestructura Crítica, creada el juliol del 1996 per Clinton. Les fronteres nacionals s’havien esborrat. En la mateixa línia, el mateix Clinton va proposar el 1999 el pla Cyber Corps, que preveia els atacs a la xarxa. Els EUA temien que qualsevol persona amb suficients coneixements informàtics pogués desestabilitzar el país.

Tot i això, eren fonamentats aquests possibles atacs? Tenien perillositat real o només alimentaven la paranoia nordamericana? Segons Barry Collin, un ciberterrorista podria fer que la població d’un país no pogués menjar, beure, viatjar ni viure. Podia atacar el trànsit aeri i fer topar dos avions civils o dos ferrocarrils a les vies. En canvi, l’agent de l’FBI Mark Pollit va desmentir aquestes amenaces en un assaig i va enviar un missatge de tranquilitat a l’estament polític. Creia que en la majoria de processos de control hi intervé l’ésser humà, que resoldria qualsevol desviació.

El temor a un apocalipsi cibernètic que planava sobre els ordinadors i les xarxes als EUA se’l va denominar “Electrònic Pearl Harbor” (EPH), fent al•lusió a l’atac japonès sobre les tropes americanes el 1941. A conseqüència, l’alerta pel control de les xarxes va enfurismar les organitzacions civils en defensa de la privacitat al voltant de les comunicacions electròniques,

El primer gran escàndol que va sacsejar el país al voltant de la privacitat va tenir lloc a final dels anys vuitanta. La poma de la discòrdia va ser un xip anomenat Clipper, un petit xip destinat a protegir les comunicacions privades però que oferia la possibilitat que agents governamentals obtinguessin les claus electròniques per desxifrar les comunicacions. Els debats sobre els límits a la invasió governamental de la privacitat es van expandir a la dècada dels 90 a causa de l’expansió massiva d’internet, la democratització del hacking i el Millenuim Bug (la por del mil•leni).

Després d’uns quants intents per legalitzar les intromissions en les comunicacions electròniques, la llei antiterrorista del 2001 amb el nom d’USA Patriot Act permetia a l’FBI i la CIA exercir l’espionatge electrònic. Tot plegat, la por al ciberterrorisme va ser una forma de guanyar suport polític per a l’elaboració de lleis que permetessin més possibilitats als organismes de seguretat dur a terme l’espionatge intern. És a dir, una tendència a tenir control sobre els ciutadans. Els atemptats de l’11-S no fan res més que accentuar la paranoia de l’amenaça ciberterrorista. El mateix dia l’administració Bush va invertir 10 milions de dòlars al finançament de la guerra contra el terrorisme a la xarxa.