L'ètica dels mitjans, és a dir, de les maneres per aconseguir un objectiu, una meta es posa en dubte quan ens preguntem si la fi justifica el mitjans. Aquesta màxima es va atribuir a Maquiavel(1469 – 1527), que pensava que els governs podien superar els límits de l'ètica i la moral per dur a terme els seus objectius. Aquesta ètica entra a escena al primer volum de Millenium, quan Lisbeth Salander, una jove incòmode socialment, es venja de les vexacions i violacions a la qual l'ha sotmès el nou tutor amb la mateixa medicina que ha estat atacada. Amb això aconsegueix assolir el que s'havia proposat: desfer-se d'ell gràcies a un joc de xantatge. Segurament, denunciar el cas hagués estat l'opció a que una majoria s'hagués acollit, però Salander, desconfiada del braç de la justícia, va fer la guerra per la seva banda. Va utilitzar mètodes que ultrapassen la moral i, des del punt de vista del lector, s'accepten socialment. La crueltat de la venjança ens commou i, interiorment, li donem suport. En canvi, si aquests esdeveniments ens succeïssin a les nostres pells, dubto que algú fos capaç de saciar la sed de venjança d'aquesta manera. Així, crec que Salander satisfa la nostra vessant irracional i impulsiva, fent-nos veure el que molts desitjaríem fer, en calent, si fossim víctimes de les agressions del nou tutor de Salander. És la resposta immediata a un fet d'aquestes característiques.
Escrivint aquestes línies, m'ha vingut al cap una sèrie que m'apassiona, un producte més de la fructífera fàbrica nordamericana d'audiovisuals que aterra a casa nostra. Estic parlant de Dexter, una producció de la cadena Showtime basada en la novel·la L'Obscur Passatger de Jeff Lindsay. La trama gira al voltant d'un policia forense especialitzat en sang, Dexter, que és un home afable, novi envejable, pasadrastre divertit i excel·lent en la seva feina. El protagonista, però, amaga una cara fosca. Dexter, arran d'un trauma infantil -va veure morir la seva mare en una sala inundada de sang-, té el desig de matar i ho fa seguint el modus operandi el seu pare li va ensenyar. La víctima no és qüestió de l'atzar, sinó que s'encarrega d'aniquilar els individus que han escapat dels tentacles de la justícia. La sèrie planteja una qüestió paradoxal: mostra les bondats d'un home socialment acceptat de dia i que, de nit, es pren la justícia per la seva banda exercint d'assassí en sèrie. Com passava amb Salander, la ficció et permet identificar-te amb el protagonista i t'impedeix eliminar la moralitat dels seus actes violents. És lícit eliminar assassins que no els ha caigut el pes de la llei? En aquest cas, Dexter confabula les seves pròpies lleis, ell posa les regles del joc i les executa talment. Dexter és un cas portat a l'extrem, però que de la mateixa manera, trasllada a la màxima maquiavèlica: ¿És possible traspassar els límits de la justícia per, precisament, fer valer la justícia? Salander actua per emergència i en defensa pròpia, i Dexter, per necessitat biològica. La primera veu en perill el seu espai vital i el segon ocupa l'espai vital en pro de la justícia.
Deixo constància de la careta d'aquesta brillant sèrie amb una música que eleva la subliminalitat de les imatges.
Escrivint aquestes línies, m'ha vingut al cap una sèrie que m'apassiona, un producte més de la fructífera fàbrica nordamericana d'audiovisuals que aterra a casa nostra. Estic parlant de Dexter, una producció de la cadena Showtime basada en la novel·la L'Obscur Passatger de Jeff Lindsay. La trama gira al voltant d'un policia forense especialitzat en sang, Dexter, que és un home afable, novi envejable, pasadrastre divertit i excel·lent en la seva feina. El protagonista, però, amaga una cara fosca. Dexter, arran d'un trauma infantil -va veure morir la seva mare en una sala inundada de sang-, té el desig de matar i ho fa seguint el modus operandi el seu pare li va ensenyar. La víctima no és qüestió de l'atzar, sinó que s'encarrega d'aniquilar els individus que han escapat dels tentacles de la justícia. La sèrie planteja una qüestió paradoxal: mostra les bondats d'un home socialment acceptat de dia i que, de nit, es pren la justícia per la seva banda exercint d'assassí en sèrie. Com passava amb Salander, la ficció et permet identificar-te amb el protagonista i t'impedeix eliminar la moralitat dels seus actes violents. És lícit eliminar assassins que no els ha caigut el pes de la llei? En aquest cas, Dexter confabula les seves pròpies lleis, ell posa les regles del joc i les executa talment. Dexter és un cas portat a l'extrem, però que de la mateixa manera, trasllada a la màxima maquiavèlica: ¿És possible traspassar els límits de la justícia per, precisament, fer valer la justícia? Salander actua per emergència i en defensa pròpia, i Dexter, per necessitat biològica. La primera veu en perill el seu espai vital i el segon ocupa l'espai vital en pro de la justícia.
Deixo constància de la careta d'aquesta brillant sèrie amb una música que eleva la subliminalitat de les imatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada