Sobre el Seminari d'Actualitat

Moltes persones ja m’havien parlat de Jose Maria Perceval, professor que a primer de carrera els hi havia impartit l’assignatura d’Història General de la Comunicació. Me l’havien definit com una persona força sabia, que donava les classes d’una manera molt amena. Jo ja tenia ganes de conèixer aquest professor i per fi aquest darrer curs n’he tingut el plaer.

He de dir que l’assignatura de Seminari d’Actualitat em sembla molt interessant tant pels temes que es tracten com per la metodologia emprada pel professor. És una de les classes en les quals es parla de temes d’actualitat, tot relacionant-los amb la magnífica trilogia de Stieg Larsson. A més, aquestes tertúlies et conviden a fer una reflexió sobre els temes que l’autor proposa en la seva saga.

La idea de plasmar els nostres pensaments en un blog em sembla molt productiva ja que a part de ser una eina molt interactiva, és amena, entretinguda i agradable. A més, permet una connexió entre les opinions i reflexions dels companys de classe i considero que és una bona manera d’aprendre dels demés i conéixer la varietat de consideracions que hi poden haver sobre un mateix tema.

Seguir Leyendo..

En defensa dels hackers

Sovint s’acostuma a confondre els hackers amb els crackers. El que succeeix és que hi ha una marcada tendència a fer un ús generalitzat del terme hacker per part dels mitjans de comunicació per tal de referir-se als pirates informàtics. Per fer-ne una aclaració, un hacker és una persona que sent una gran passió per la informàtica i disfruta posant a prova els sistemes de seguretat i així depurar i solucionar els errors que hi pot haver a la xarxa. Li agrada la programació i té un coneixement profund sobre el funcionament dels sistemes i les xarxes informàtiques.

D’altra banda, tenim els crackers, paraula que deriva de criminal hacker, que serien aquelles persones que roben contrasenyes o infecten milers d’ordinadors amb virus perillosos. Es tracta dels famosos pirates informàtics.

La comunitat d’informàtics s’ofenen per l’ús incorrecte de la paraula que els defineix. Però finalment han guanyat la batalla ja que el Ministeri de Justícia ha exclòs el terme hacker del projecte del còdi penal que es troba en preparació. D’aquesta manera, la paraula hacker deixarà de ser sinònim de delinqüent informàtic, definició que s’atribueix directament al cracker.

Seguir Leyendo..

Us presento a Lisbeth Salander

La seva manera de vestir i els nombrosos piercings i tatuatges que llueix la definieixen com una persona que dista entre el gòtic i el punk. Posseeix una inteligència extraordinaria i una gran memòria fotogràfica. És molt audaç amb la informàtica, tant és així que es tracta d’una de les millors hackers del seu país. Actua sota el pseudònim de Wasp (abella), insecte amb el qual se sent força identificada ja que el porta tatuat al seu coll. Ademés, té una gran capacitat de posar-se en la pell de la persona a la qual investiga. Té un ull clínic, en pic veu alguna cosa que no li quadra va a per ella, a descobrir què és el que no funciona malament, emprant, si s’escau, mètodes amorals.

Durant l’adolescència i la joventut va practicar l’esport de la boxa. No és una gran afeccionada als escacs, però, no ha perdut mai una partida. Malgrat la seva descomunal intel·ligència, Lisbeth Salander, té problemes per relacionar-se amb la societat amb normalitat. Tant és així, que l’autor del llibre, Stieg Larsson, suggereix que podria patir la Síndrome d’Asperger. Aquests problemes emocionals podrien ser per causa d’haver tingut una infància i una adolescència convulsives. Fruit també d’aquests traumes, la protagonista de Los hombres que no amaban a las mujeres sent un odi patològic cap als homes que maltracten a les dones i no dubta en emprar contra ells la violència més extrema.

Seguir Leyendo..

Un altre best seller a la gran pantalla

Molts best sellers han tingut les seves adaptacions cinematogràfiques. Les sagues de Crepúsculo, El Señor de los anillos o Harry Potter en són uns exemples i Los hombres que no amaban a las mujeres no en podia ser l’excepció. Un cop més, ens trobem amb productors avispats que han decidit traslladar a la gran pantalla llibres que han arrasat en els vendes. Los hombres que no amaban a las mujeres forma part d’una trilogia de l’escriptor suec, Stieg Larsson, on cada llibre té una conclusió, es deixen coses a l’aire, però tal i com succeeix en la vida real res comença i acaba en un punt, la vida continua.

Pel que fa el film, ens trobem davant d’una cinta genuïnament europea, però amb forma de thriller obscur centrat en la investigació. Per tant, l’argument no aporta moltes coses que no haguem vist ja. Es tracta d’una peripècia tan llarga com distreta, que acaba conduint a una sèrie de finals més o menys sorprenents. A més, cal destacar que en l’adaptació cinematogràfica s’ha preferit focalitzar el desenvolupament de la investigació, i de forma més subsidiària, en la relació entre els dos protagonistes.

En aquesta pel·lícula ens trobem amb un dels personatges femenins que més criden l’atenció dels darrers temps. Lisbeth Salander és, definitvament, una gran creació, algú capaç de connectar amb el públic malgrat l’escassa moralitat que tenen en ocasions els seus actes. Per no parlar de què el seu comportament resultarà incomprensiblement modern per a alguns. L’elecció de Naomi Rapace per encarnar-la ha resultat ser força acertada. Pel que fa Mikael Blomkvist, queda reduït a la pel·lícula a una presència algo escueta, sense molt que aportar.

Pel que fa la segona i la tercera entrega, es troben en postproducció i tenen prevista la seva estrena per aquest any.

Seguir Leyendo..

Vigilats per les càmeres

Cada cop em sorprenc més per lo vigilats que ens trobem en aquesta societat per les càmeres tant públiques com privades. Trobem càmeres a tot arréu, als aparcaments sobterranis, als supermercats, al metro, en definitiva, en qualsevol establiment públic podem trobar una petita lent que vigila tots i cadascun dels nostres moviments. La finalitat és sempre la mateixa: vetllar per la seguretat del ciutadà. Dia a dia tenim milers de càmeres distribuides per les ciutats que vigilen els ciutadans, sense que aquests s'adonin de què estan sent gravats i observats per ulls aliens. Moltes empreses, i fins i tot administracions públiques, vulneren la normativa i no avisen amb antelació de què una càmera està gravant.

Però la meva pregunta és: Qui vigila als que ens estan vigilant? L'assumpte de les càmeres és força controversial ja que ens trobem amb una dualitat entre seguretat versus privacitat. En nombrosos casos s'ha donat la situació de policies que han estat acusats d'abusar amb violència de la seva autoritat mitjançant tortures, violacions sexuals o actes corruptes. Fins i tot han llençat per terra els drets humans com es va donar el cas de dos policies que van matar a Londres a un electricista brasilé, Jean Charles de Menezes, en una parada del metro perquè el van confondre per Hussein Hosman, un terrorista islàmic (si s'observen les fotografies de tots dos, es pot veure que no tenen cap semblança física). Es tracta de violència policial injustificada, de violència exercida per aquells que “vetllen per la nostra seguretat”, que se serveixen de les càmeres per controlar la societat. I a ells, qui els vigila? És una situació força injusta, ja que nosaltres ens trobem en una vigilancia constant, en alguns casos innecessaria, mentre ells usen i abusen de la llei perquè són la llei.

L'extrema vigilància a la qual ens trobem sotmesos s'admet amb l'excusa de fer desapareixer la inseguretat. Però cal saber que no es pot posar punt i final a aquesta inseguretat posant càmeres a cada racó dels nostres carrers ja que ens trobem davant d'un problema estructural de tota la societat. En tot cas, ajudaria a què les injustícies minvessin per poc que sigui. Un fet que ho demostra és que gràcies a aquesta vigilància s'han pogut denunciar casos de violència com és el cas de la jove agredida en el metro de Barcelona. És per aquest únic motiu, que la meva posició davant la vigilància a través de les càmeres és favorable però tenint en compte alguns aspectes. En primer lloc, com ja he dit anteriorment, trobo injust que a uns se'ls vigili tant i a d'altres tan poc. Un altre inconvenient és que el ciutadà perd llibertat, ja que els nostres espais públics passen de ser un espai d'interacció i relació entre persones a un espai vigilat i moltes vegades sense que el ciutadà ho sàpigui. Així doncs, és una violació de la privacitat i la intimitat sense autorització. Però el pitjor de tot, és l'ús que s'en pot fer d'aquesta informació, ja que d'aquesta manera qualsevol persona pot accedir a informació personal i fer-ne ús segons els seus propis interesos.

Per tant, trobo que hi ha més inconvenients que beneficis. Però aquest únic benefici em compensa lo suficient com per admetre que aquest sistema de vigilància pot ser beneficiós per la nostra societat. Per això cal alertar al ciutadà de què els seus moviments queden registrats gràcies al nombre infinit de càmeres que tenim pegades a les nostres espatlles.

Seguir Leyendo..

Violència de gènere

La violència de gènere, malhauradament, és una realitat social. Sense anar més lluny, segons el darrer informe del Ministeri d'Igualtat, a l'any 2009 van ser 55 les víctimes mortals per crims masclistes. Malgrat la fredor de les xifres, que amaga el drama personal de totes i cadascuna d'aquestes dones, hi ha un motiu que ens porta a pensar que hi pot haver una llum al final del túnel: l'any ha finalitzat amb el menor nombre de dones mortes per aquesta causa des de 2003, que va contar amb 71 víctimes mortals. Pel que fa l'any 2010, l'inaugurem amb 3 víctimes mortals per violència de gènere. Evidentment, ens trobem davant d'una problemàtica que s'ha d'erradicar, soc conscient de què és una qüestió molt difícil però s'ha de fer tot el possible per acabar amb aquest abús de poder que s'estableix entre els sexes.

El primer pas que s'ha de donar és la denúncia. En el moment en què es produeix un maltractament, ja sigui de caràcter físic o psicològic, s'ha de demanar ajuda ja que el silenci no és la solució. A partir d'aquí, toca esperar que la Justícia decideixi. Seguir aquesta recomanació seria ideal però la realitat no és així. No totes les persones maltractades denuncien el fet, i la causa n'és la por. Per això han sorgit les nombroses campanyes anti-violència de gènere, per donar recolzament a totes aquelles persones que la pateixen o l'han patit. Aquestes iniciatives recullen la lluita diaria per acabar amb aquestes barbàries i prestar ajuda a les víctimes.

Actualment, trobem que aquestes campanyes es troben en un moment de força activitat i els mitjans de comunicació en són un reflexe gràcies al seu compromís amb la causa. Aquesta és una manera més de denunciar el fet però això no significa que hi hagi més nombre de víctimes (al contrari, les xifres ens confirmen que el nombre de víctimes, afortunadament, disminueix amb els anys), simplement que s'està duguent a terme un gran esforç per tal de donar a coneixer les xifres de les víctimes, proporcionar tota la informació possible i així acabar d'una vegada per totes, encara que soni a impossible, amb la violència de gènere. Aquesta insitència per part dels mitjans pot ser malinterpretada i molta gent pot pensar que la magnitut de denúncies és equivalent al nombre de víctimes, però en realitat no és així. Com ja sabem, els mitjans de comunicació tenen una influència en la societat molt forta i a través d'aquestes campanyes el que és pretén és concienciar a la població de què ens trobem davant d'un problema al qual hem de posar punt i final.

Les dones i els homes tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions, per tant, hem de lluitar per a què cap dels dos sexes quedi subordinat a l'altre. No hi ha cap motiu que justifiqui la violència de gènere, per això les víctimes que tenen la sort de no haver mort per l'agressió han de ser valentes i pronunciar-se, per tal de fer-se valer. La lluita no s'ha d'acabar!

Seguir Leyendo..

Millenium: La fi justifica els mitjans?

“A Suècia el 46% de les dones han patit violència per part d'algun home...” i Lisbeth Salander és una d'elles. Es tracta de la protagonista de la trilogia Millenium, de Stieg Larsson. Es podria definir com un personatge fascinant, amb el cos ple tatuatges i piercings, amb una gran memòria fotogràfica i posseidora d'una intel·ligènca fora de lo normal. A més, té una gran destresa amb els ordinadors, és una hacker. És una persona que sempre toca de peus a terra i creu que sobreviure implica mantenir uns valors morals inviolables
Per motius que s'expliquen en el llibre, Lisbeth odia als homes que maltracten a les dones i mai confessa a la policia els assassinats i delictes que descobreix. Busca per ella mateixa una fòrmula que implici la més demoledora de les sentències.

Ella ha hagut de patir abusos per part d'un home i la historia es remunta de la següent manera: Quan Lisbeth Salander tenia 15 anys, un jutge li assigna un tutor, Holger Palmgren, que es convertirà en l'administrador dels seus bens i ho fa de manera honesta. Es porten força bé, parlen com si fossin amics i fins i tot arriben a sellar un pacte. Però, al cap d'uns anys el tutor pateix una apoplejia que el deixa fora de joc. És el moment en el que apareix el segon administrador de Lisbeth, Nils Bjurman, un home que odia a les dones i així ho demostra amb Lisbeth, maltractant-la i abusant sexualment d'ella. Lisbeth, la jove inflexible, que compleix totes i cadscuna de les promeses i no oblida facilment, decideix vengar-se i pagar amb la mateixa moneda els abusos del seu administrador.

Quan es produeix un abús el que s'hauria de fer immediatament, segons el meu parer, és denunciar-lo. Considero que quan una persona fa mal a una altra, ha de pagar per aquest fet, ha de patir les conseqüències i sobretot s'ha d'adonar del mal que ha ocasionat. Lisbeth Salander va decidir idear un plan perfecte i abusar també de Nils Bjurman (tal i com havia fet ell amb ella anteriorment) i ja es va encarregar de lligar-ho tot ben bé per tal que el plan fos perfecte i l'agressor (ara víctima) no tingués sortida. Però penso que els mètodes que empra Lisbeth Salander no són els apropiats. En el moment en què Lisbeth decideix pagar amb la mateixa moneda, entra en el joc de Nils Bjurman, es posa al mateix nivell i penso que això s'hauria d'evitar. Actuant d'aquesta manera et poses en igualtat de condicions amb l'agressor i ja no pots denunciar l'abús perquè tu has fet el mateix. Segons la meva opinió, si es vol acabar amb una injusticia aquesta és la pitjor manera de solucionar el problema però també puc entendre una reacció del tipus de la de Lisbeth. En moltes ocasions la mateixa rabia i la impotència parlen per si soles i fan que es vulgui agafar el problema d'arrel i fer pagar a aquella persona per tot allò que ha fet. En tot cas, tot depend, també, del caràcter i les circumstàncies en què es trobi una persona, per això mai se sap com acabarás reaccionant. Jo mateixa acabo de mostrar quina és la meva posició davant d'aquest fet, però fins que no em trobi realment en una situació d'aquestes característiques no sabré de quina manera faré pagar a l'altra persona tot el que ha fet.

Malgrat tot, considero que la millor manera per erradicar els abusos o qualsevol altra infracció és posar-ho en mans de la justícia (encara que aquesta ens decepcioni en molts casos) perquè al final posa a cadascú en el lloc que es mereix.

Seguir Leyendo..